Estem d’aniversaris: 50 anys de carnaval marica.

En els últims anys de la ja “dictablanda”, la intervenció més sonada de l’autoritat va tenir lloc durant el Carnaval de 1973 i es posà de manifest que el Caudillo i la repressió encara eren ben vius. Ens referim a la famosa “redada de violetas”, ara que se’n compleix el cinquantè aniversari. Deu senyors disfressats/transvestits van ser detinguts i identificats en sortir de la discoteca Los Tarantos del carrer de les Parellades. La humiliació viscuda i patida pels deu detinguts va ser de traca i mocador. Sota cada fotografia publicada es donava el nom i els cognoms, la procedència i l’ofici (cambrer, cuiner, mecànic, perruquer, modista, administratiu, estudiant, etc.).

La persona que potser més sabia i més havia escrit sobre aquest tema, el professor de Técnica de la investigación criminal de l’escola de policia, don Antonio Viqueira Hinojosa, feia aquesta valoració de tot plegat: «Por pudor nacional no es conocido en su realismo el crecimiento continuo del homosexualismo en España. Las causas son muy diversas: proselitismo entre jóvenes de humilde condición, que derivan en el tipo de varón prostituido, denominado policialmente ‘busca’: suele ser ejercido por extranjeros, por invertidos acaudalados y por ciertas celebridades artísticas, protectoras de los que aspiran a triunfar en esas ramas…

Coincidíamos al pensar que las modas juegan un papel importantísimo en el progreso de los afeminados. El narcisismo imperante en la juventud con manifestaciones trasvestistas incluso, favorecido por el progresivo afeminamiento de la indumentaria masculina, con sus desfiles e modelos, sus exhibiciones de peinados, sus melenas y ‘colas de caballo’, sus zapatos de tacón alto y cambiante, sus adornos y colorines, han venido a favorecer enormemente a los homosexuales, brindándoles continua ocasión de lucirse mezclados entre ellas y confundiéndoles a ellos… Por nuestras calles aún no es corriente ver una pareja de ‘prímulas’ en plan escandaloso; pero ya se empiezan a registrar tentativas de expansión, locos afanes de hacerse ver y aceptar».

Uns dies més tard, el mateix diari exposava el marc legal. El periodista, Jaime Martínez Mari, però, no s’està de donar la seva opinió. Diu: «Les pràctiques homosexuals és un vici que mereix repulsa però no és punible si es desenvolupa en la més estricta intimitat i cap persona se sent ofesa en el seu pudor i no s’atempten els bons costums. Aquesta és la doctrina del Tribunal Suprem. Amb tot, aquestes persones són susceptibles de ser declarades en estat perillós i se’ls poden aplicar les mesures de seguretat que preveu la LPRS (1970)». I acaba el periodista, «la persona humana té dret a equivocar-se, a cometre errors sempre, sempre i quan no molestin ningú, no transcendeixin i no perjudiquin. Tot això sense el prejudici de les noves tendències que consideren l’homosexual com un ‘tercer sexe’, o les modernes teories politicocriminals que consideren l’homosexualitat com una malaltia hormonal que almenys justificaria un tractament adequat, no només penal, sinó també reeducatiu i mèdic». Aquesta era la realitat i la moral de l’època.

Per sort aquesta batuda de violetes no va tenir a Sitges les conseqüències que es van patir a Torremolinos, per exemple, dos anys abans. Ans al contrari, potser amb més força i decisió els gais sitgetans van ocupar l’espai públic del Carnaval que la dictadura volia tenir sota control. I no sols el van ocupar sinó que hi van lluir les disfresses més espectaculars. Es van convertir en els protagonistes indiscutibles del Carnaval any rere any. La gent del col·lectiu va decidir fer seu l’espai de transgressió que la tradició concedeix abans de l’abstinència.

La premsa que desenvolupà la notícia de les detencions posà al descobert que els carnavals de Sitges i Vilageltrú atreien homosexuals de la resta de Catalunya i Espanya. El 1979, Pascual Maisterra publicava al Diario de Barcelona, «¿Carnaval?»: «El absurdo cortejo travestitista de Sitges que, no obstante los años de prohibición, fueron –como tantíssimas otras cosas— toleradas por la dictadura tan pronto se convirtió en dictablanda, que fue mucho antes de convertirse en dictafofa». Per a ell el carnaval no té ni gràcia ni sentit, car a Sitges hi ha gent que tot l’any es disfressa, per exemple un título inglés, que va d’indi sioux i ningú se’l mira.

La fama del carnaval gai s’estenia com la pólvora i cada any més gent i més èxit, la qual cosa va portar dos empresaris del sector a fer una proposta innovadora, car per al carnaval de 1983 s’esperava un augment important de visitants estrangers, més de 1.500 –cosa que no agradava a tothom, alguns arrufaven el nas. Miguel Salaverri i Giorgio Denti, propietaris del bar El Candil, van presentar una sol·licitud a l’Ajuntament al mes d’agost per a instal·lar un envelat a la Fragata amb escenari i passarel·la per a millor lluïment i comoditat del col·lectiu gai que llavors triomfava als escenaris carnavalescos. Volien el millor Carnaval d’Europa a Sitges 83.

El dia 6 de novembre el tinent d’alcalde Jesús Ciré, donava l’autorització. En el ple del dia 12 de desembre, el senyor Olivé va fer unes declaracions molt homòfobes i va demanar una consulta a les entitats sobre la conveniència o no de l’envelat. Els senyors Ciré i Mirabent –del PSC i ERC respectivament— s’hi oposaren. Es va perdre el «referèndum»/consulta (de les 34 entitats locals que hi van participar: 20 vots en contra, 5 a favor, 1 abstenció, 8 no es pronunciaren) i es tirà enrere l’autorització de l’envelat. L’Ajuntament també va haver de rescindir uns contractes fets per publicitat que s’havien aconseguit amb l’atractiu de la carpa.

Els que havien defensat l’envelat arguïen que era una millora de la qual en gaudiria tothom, no només el col·lectiu; els detractors no volien que s’institucionalitzés el carnaval gai, com tampoc volien el turisme rosa que, deien, feia minvar l’heterosexual. A favor van votar els que defensaven la legitimitat que tenien els homosexuals a organitzar, oficialment, actes de carnaval, car eren una realitat més de Sitges i intentar silenciar-la suposava caure en flagrant hipocresia.

Una falsa moralitat i una estreta mentalitat van tirar per terra un gran projecte turístic. A més, tinguem en compte que el govern de 1982 era socialista però es rentà les mans davant la polèmica car li quedaven tres mesos de vida i preferí assegurar vots i cedir a una consulta il·legal la decisió que era només del Consistori. Al cap de tres mesos un pacte entre les dretes donava l’alcaldia a CiU i durant aquest mandat es va fer tot el possible per collar el col·lectiu.
El FAGC es dirigí al Defensor del Pueblo i a la Comissió pels Drets Humans del Parlament per les declaracions de Fermí Olivé «de peligro público y cultural».

Aquesta falta de democràcia, de voluntat integradora, de visió de futur, va fer perdre a Sitges un dels seus valors i potencials. I encara ara no l’ha restituït. Malauradament també van ser els anys de la sida, que delmà el col·lectiu.
Costa d’entendre que no se’ls deixés fer l’envelat a la Fragata (alternativa al Prado i al Retiro com a espais de trobades carnavalesques), costa d’entendre que un regidor embrutés el col·lectiu amb les seves paraules homòfobes, costa d’entendre que una proposta per a millorar el Carnaval sitgetà en auge fos menyspreada per un sector manipulador i reaccionari que no volia compartir la festa, que no volia donar espai televisiu al col·lectiu, que no volia que el poble fos identificat com a ‘poble gai’, sempre amb l’excusa que n’hi havia que venien a prostituir-se o feien una ostentació gai de mal gust.

Deia Toni Sella referint-se a la polèmica de 1982: «Se’ls negà el dret a tenir-hi un paper institucionalment establert, però no a prendre-hi part». Potser no es va prohibir explícitament, però tots hem comprovat com a poc a poc anaren desapareixent de la rua i sols els podies veure en els seus locals.

Ara, per sort o per desgràcia, hem viscut la segona edició de la Gala Drag Queen. És a dir, quaranta anys després i per mor del negoci i de l’atracció turística, incorporem un espectacle que té un públic molt determinat. Un producte importat des de les Canàries i passat pel filtre de la institució, apte per a tots els públics. Potser caldria no oblidar que l’essència del Carnaval és el joc subversiu amb els patrons morals i socials vigents.

Text de: Isidre Roset // Montserrat Esquerda // Joan Escofet