Com cada any des del 1996, el 26 d’octubre es commemora el Dia de la Visibilitat de la Comunitat Intersexual. Un dia organitzat per recordar i reivindicar la primera acció pública de la història a favor dels drets de les persones intersexuals.

 

Per què el 26 d’octubre?

La protesta original va tenir lloc el mateix 26 d’octubre del 1996 a Boston, Estats Units. Els precursors? La sociòloga Morgan Holmes i l’activista intersexual Max Beck, de l’Intersex Society of North America (ISNA).

Tots dos planejaven exposar les seves investigacions a la Convenció Anual de l’Acadèmia Americana de Pediatria (AAP), però aquesta va decidir no incloure les seves ponències a la programació. Per intentar conscienciar sobre les males pràctiques relacionades amb la intersexualitat, Holmes i Beck van decidir protestar durant hores davant de la seu de la convenció. Per això, van comptar amb l’ajuda d’altres activistes i algunes organitzacions LGTB+ com The Transsexual Menace.

Aquesta acció gairebé improvisada va donar lloc a un dia necessari de reivindicació per la visibilitat i la no discriminació de les persones intersexuals. Un dia per reclamar el dret a la integritat corporal pròpia, el dret a l’autonomia física ia l’autodeterminació.

Què és la intersexualitat?

Hi ha molta confusió al voltant del que és la intersexualitat i què suposa per als membres que formen part d’aquest col·lectiu.

A la comunitat científica es coneix com a intersexualitat la presència de característiques sexuals tant masculines com femenines en un mateix individu. Aquestes característiques no han de ser visibles ni òbvies, cosa que dificulta en ocasions la seva correcta identificació.

Un detall rellevant que caracteritza la intersexualitat és l’ambigüitat genital. Per exemple, una persona pot posseir vagina, però no té ovaris. O pot posseir un penis, que en realitat sigui un clítoris més desenvolupat del que és habitual. La proporció de característiques masculines o femenines en una persona intersexual és molt variable, i es poden començar a manifestar en qualsevol moment des del naixement.

No s’ha de confondre amb hermafroditisme, terme que s’ha fet servir al llarg de la història com a sinònim (erroni) d’intersexualitat. Una persona hermafrodita és aquella que té presència simultània en el seu cos dels dos sexes, i és capaç de produir gàmetes masculins i femenins. A l’espècie humana, l’hermafroditisme pur és inviable, només és present en el món animal.

La intersexualitat avui

Segons diferents estudis, la taxa d’incidència de la intersexualitat a la societat es troba entre el 0,05% i l’1,7%. Un percentatge molt similar al nombre de persones pèl-roges, tal com recull el document Lliures i Iguals de l’ONU. Es calcula que a Espanya neixen al voltant de 400 persones intersexuals cada any.

El problema fonamental a què s’enfronten les persones intersexuals és la impossibilitat de decidir sobre trets elementals de la seva pròpia existència. Quan es detecta un trastorn d’aquest tipus en nadons, se’ls sol operar abans dels 18 mesos per assignar-li un dels sexes. Aquesta pràctica, habitual i inhumana, no deixa espai perquè l’opció sexual de la persona es defineixi ni perquè decideixi sobre el seu gènere. La complicació per a ells arriba a la pubertat, quan moltes persones senten un desajust entre el gènere assignat i com se senten veritablement.

Tot i que el 1999 es va començar a prohibir aquest tipus de cirurgia en alguns llocs del món, no va ser fins al 2015 que l’ONU ho va denunciar oficialment. L’Alt Comissionat per als Drets Humans va elaborar un informe on instava tots els països a eliminar les intervencions genitals primerenques. A Espanya, actualment hi ha lleis LGTB+ regionals que han estat pioneres (Madrid, Balears) que recullen expressament la prohibició de la mutilació genital en nadons intersexuals.

Per tot això, cal continuar lluitant per donar resposta a dues demandes bàsiques del col·lectiu: la prohibició de cirurgia genital en nadons i la despatologització.