Les nits de febrer sempre han estat mogudes a Sitges degut a que la celebració del carnaval fou tolerada per les autoritats governamentals en les èpoques del tardofranquisme. D’una manera o altra  els sitgetans i sitgetanes van empescar-s’ho per a celebrar allò que havia estat prohibit i van passar a denominar aquelles festes com a “Fiestas de Invierno” i a vestir-les amb el glamour del Rallye de Cotxes Antics, que se celebraven precisament coincidint amb el diumenge de Carnaval durant els anys seixanta i fins ben entrats els setanta.

Una «redada de violetas»

La presència de personatges travestits, homes disfressats de dona, dones disfressades d’home, és una pràctica pròpia de tots els carnavals moderns. A Sitges es constata aquest fet amb la notícia sensacionalista però verídica d’una «redada de violetas», batuda policial que tingué lloc el diumenge de Carnaval de 1973, documentat a posteriori per diversos historiadors, per exemple Brice Chamoleou (2018) en el llibre titulat Tiran al maricón: los fantasma “queer” de la democràcia (1970-1988):

Durante el Carnaval de 1973, en Sitges, la guardia civil observa en la entrada de la discoteca Los Tarantos a varios individuos «que por sus formas de vestir y amaneramientos daban la impresión de ser afeminados».

Aquest episodi fou recollit també per Arturo Arnalte en el llibre Redada de violetas: la represión de los homosexuales durante el franquismo publicat per Esfera de los libros l’any 2003.

“El Carrer del Pecat”

La presència de personatges de la faràndula, de “teatreros”, directors de cinema i cantants folklòrics, com és el cas d’Antonio Amaya, va donar pas a una mena de clubs o societats nocturnes on es barrejaven  totes les classes socials. L’aparició de bars especials va provocar un brou de cultiu frívol i distret. El carrer “dos de Mayo” va esdevenir “la calle del Pecado”, el carrer del pecat o “el pecao” a seques, amb el bar El Meson i les seves “mesoneras” que eren les encarregades de salpebrar el Carnaval que fotografiaria l’artista xilè Luis Poirot i el poeta Enrique Lihn versaria anomenant-lo «La efímera vulgata», una papallona que voleia de nit:

En un barrio de Sidney, en la Rambla de Sitges

(cuando los padres han recogido a sus niños).

A medianoche cuando la Cenicienta pierde, alocada y astuta

uno de sus zapatitos en manos de las doce campanadas

en el Café de la Ópera, en la casa de la Carlina

en Christopher Street

se despierta la Efímera Vulgata para su vuelo nupcial.

Despliega, como en las viejas tarjetas postales,

sus alas de seda pintadas de lentejuelas.

Los ojos son ocelos que relumbran al contacto de la luz y brillan con languidez.

“Memòria oral de la comunitat gai de Sitges”

Qui desconegui els fets derivats de la intenció de crear i potenciar un Carnaval Gay a Sitges pot assabentar-se’n consultant el llibre “Cinc mirades al carnaval de Sitges : segles XV-XX”  i especialment el capítol titulat Breu semblança d’un desamor : Sitges i el carnaval gai” degut a la ploma d’Antoni Sella i Montserrat. O també a través de la pàgina web Immaterial Penedès en el apartat “ Memòria oral de la comunitat gai Sitges”:

La comunitat gai, d’una manera o altra, formava part del teixit organitzatiu del carnaval de Sitges però la prohibició i la pressió del règim van fer que els homosexuals s’integressin dins de les activitats de cada entitat relacionada amb el carnaval (Lacaba, 2004). En aquest sentit, el carnaval esdevé un element transgressor i subversiu que qüestiona la ideologia catòlica del règim i, els gais, com a representants d’aquesta transgressió són inclosos en la festivitat (Lacaba,2004).

En conseqüència, “la representació mediàtica que comença a tenir el carnaval de Sitges cap a l’exterior, comença a tenir un cert color gai” (Lacaba, 2004: 118). Aquest fet es combina amb el sorgiment de nous grups que col·laboren amb el carnaval i genera una rivalitat marcada per una major diferenciació entre el carnaval de Sitges i el carnaval gai. Un fet escenificat, sobretot, en la segregació d’espais i d’esdeveniments que celebraven cada part. (Lacaba, 2004)

A més, l’Ajuntament i les dues societats organitzadores del Carnaval de Sitges (Retiro i Prado) van fer des d’aquest moment tot el possible perquè el carnaval “oficial”, el no gai, tingués més representació i menys vinculació amb la comunitat gai (Lacaba, 2004). Un fet que respon, segons Lacaba (2004), a dos fets: la importància que el carnaval havia pres al poble i a la necessitat de les institucions polítiques de controlar i oficialitzar aquest esdeveniment per projectar una imatge determinada de rellevància identitària respecte a unes finalitats polítiques concretes (Lacaba, 2004: 118).

D’altra banda, els diferents organismes dependents de l’Ajuntament també van posar traves a la realització d’activitats relacionades amb el carnaval i la comunitat gai. Concretament, la comissió de festes va prohibir al propietari d’un local gai – el Candil – construir un recinte cobert (envelat) on dur a terme balls al carrer en cas de pluja (Lacaba, 2004). Es tractava, segons l’autor, d’una clara prohibició de la manifestació pública del carnaval gai –celebrat des de la mort del dictador fins el 1982- en benefici de l’altre carnaval.

La prohibició es va dur a terme després d’una votació entre les entitats locals que finalment van considerar que l’envelat gai no sigues autoritzat. Segons Canet (2011), Convergència i Unió i Aliança Popular van fer bandera en contra de l’envelat al·legant problemes d’ordre públic i, degut al moment preelectoral, cap partit se la volia jugar, fet que els va conduir a delegar la decisió a la votació de les entitats locals (Prado i Retiro).

En conseqüència, els dos carnavals es van separar dels espais on es desenvolupaven, produint que el carnaval gai es desenvolupés en els carrers de major densitat de locals per l’escena gai com hem vist anteriorment (Lacaba, 2004). Això significà la relegació del carnaval a espais privats (bars del carrer Sant Bonaventura i altres), una lògica pròxima al laissez faire en locals privats del franquisme.

La comunitat gay de Sitges va crear els seus propis circuits i les seves dinàmiques pròpies com la de organitzar la setmana anterior un recorregut per bars i discoteques on es tematitzava la nit, així “ la noche de las Turistas”, “ La noche de los Miriñaques”, “ La tarde de Putas”, “las Mesoneras (dijous Gras), i altres invents que poden ser desconeguts per qui no hi era iniciat.

El lluïment i el “fardo”, la ploma i el lluentó

El Carnaval és una broma privada entre amistats i coneguts. Carnaval és també la competència entre entitats, el lluïment i el “fardo”, la ploma i el lluentó però també la disfressa improvisada amb gràcia.  Es fa difícil historiar una festa que mai ha tingut un guió estable, existeixen alguns patrons que com tot allò que és tradicional es mou i varia conservant alguns aspectes i transformant-ne d’altres. O fins i tot creant noves mitologies, noves icones, nous personatges de vida efímera com la papallona sitgetana que empren el vol les nits fredes de cada mes de febrer, saltant de bar en bar i passant d’una vorera a l’altra sense cap mania.

Reinventar-se per morir un dimecres de cendra

Enguany estem davant d’un gran repte, viure el Carnaval salvant la pandèmia, reinventar-se per morir un dimecres de cendra, les pantalles i les Xarxes Socials ens ajudaran a passar aquest “impasse” fins que puguem tornar un altre cop als carrers i a les places per celebrar l’alegre Carnaval Gay i sentir la malenconia del l’Alegria que Passa.

Isidre Roset , president de l’Ass. LGTBI Gay Sitges Link

Fonts d’informació:

Memòria oral de la comunitat gai de Sitges, Immaterial Penedès

Efímera Vulgata, Poirot