Per a fer-nos una idea de qui fou “la Ocaña”, res millor que acudir a la wikipèdia que ens el presenta així:
José Pérez Ocaña (Cantillana, Sevilla, 24 de març de 1947 – 18 desetembre de 1983), més conegut com a Ocaña, va ser un performer, artista, anarquista i activista LGBT espanyol.
Ocaña, que va ser una icona de resistència de la dictadura franquista durant la transició espanyola, és una de les figures clau oblidades per la historiografia de l’art espanyol. Les seves performances i accions diverses, coetànies al naixement del moviment punk i dels primers moviments de protesta LGTB, prefiguraren les pràctiques de desobediència sexual i de gènere que començarien a agrupar-se sota el nom de ‘activisme queer’ a principis dels anys vuitanta.
Va néixer a Cantillana, un poble de la província de Sevilla, Andalusia. Homosexual reconegut i orgullós de ser-ho, va abandonar el 1971 la seva localitat natal a causa de la intolerància i la marginació, per traslladar-se a Barcelona, la ciutat ideal per expressar el seu art i les seves idees transgressores. Es declarava anarquista (històriques van ser les seves performances durant les Jornades Llibertàries Internacionals de la CNT de 1977 al parc Güell). Va viure a la Plaça Reial on tenia un altar ple de flors a la balconada amb una imatge de la Verge de l’Assumpció (protagonista de les grans festes de Cantillana del 15 d’agost). Va conèixer artistes com Nazario i Copi. Va viure humilment en una golfa barcelonina, exercia l’ofici de pintor de brotxa grossa per subsistir.
Encara que el seu art era apreciat per molts, va destacar per la seva forma de viure, per expressar-se lliurement sense atendre a les possibles conseqüències d’un país encara anquilosat en uns valors arcaics i perillosos. Era un personatge típic de les Rambles, es transvestia sense cap embut a plena llum del dia amb una mescla de folklore andalús i de religiositat típica de la seva terra, i vivia envoltat dels qui el volien i entenien.
Al setembre de 1983 va tornar a Cantillana per a celebrar unes festes de Carnestoltes i reunir-se amb la seva família. Allà es va confeccionar una disfressa de sol elaborat amb paper, tela i bengales, que es va encendre i li va produir cremades mortals. El 18 de setembre de 1983 moriria a l’hospital, una setmana després d’haver-se cremat accidentalment.
Ventura Pons li va dedicar la seva primera pel·lícula-documental de 1978 Ocaña, retrat intermitent. Ell mateix va protagonitzar la pel·lícula per a explicar la seva vida. Nazario, dibuixant i amic seu, li va retre homenatge amb el còmic Alí Babá y los 40 maricones.
Carlos Cano li dedicà la cançó “Romance a Ocaña”, que també va ser enregistrada per María Dolores Pradera, i María José Magaz Marcos li dedicà el llibre de poemes En tu recuerdo (Barcelona, 1984).
També se li han dedicat obres de teatre com Copi i Ocaña al Purgatori, de Marc Rosich. Els qui el van conèixer, no dubten de la rellevància d’aquest personatge. El 25 de setembre de 2009 se li va retre homenatge en un sentit acte a la Plaça Reial de Barcelona.
La seva família posseeix tota la seva obra pictòrica, que exposa, en part, en un bar de la seva propietat. Juan José Moreno i Manuel Huete van dirigir el documental Ocaña, la memoria del sol (2009) amb el qual van apropar-se a la seva figura a través de testimonis, fotografies i imatges inèdites.
El 26 d’abril de 2014 va rebre a Sevilla el Premi Honorífic Adriano Antinoo, un dels més importants a nivell nacional en matèria de lluita en pro de la igualtat en la diversitat. La lectura de la semblança la va fer l’alcaldessa de Cantillana, Angelines García, i el premi el va recollir la seva germana Luisa, la Reina.
Fins aquí el “retalla i enganxa” de la WIkipèdia. Ara bé, la història que jo conec i us vull contar sobre Ocaña i un dels seus amics, Jesús Camacho, la Fuensi. Com Ocaña, Camacho va emigrar cap a Barcelona fugint del seu poble natal. Jesús era d’Alcantarilla (Múrcia, 1945). Segons em va explicar, quan Ocaña va arribar a Barcelona es guanyava la vida com a pintor de parets però volia ser pintor de retrats. A poc a poc Camacho el va ensinistrar i el va orientar en els seus primers passos en el món de la pintura i la faràndula.
Recordo que em va explicar com a anècdota que li va dir: “Dibuixa i pinta allò que t’agradi”. I Ocaña va començar a dibuixar les seves famoses verges, La Divina Pastora, i vellets de les Rambles. També Camacho es meravellava de l’èxit que va aconseguir amb les seves passejades per la Rambla de Barcelona, vestida de dona, com una camperola, aixecant-se la faldilla de tant en tant per ensenyar el cul o la cigala i fer riure als seus amics que l’acompanyaven en una mena de comitiva o processó descarada i provocativament transgressora. Eren els anys setanta en plena Transició, l’època del Destape i Ocaña representava perfectament el seu paper d’anarquista alegre Rambla amunt, Rambla avall.
Camacho va protagonitzar un rècord, una fita o repte en estar-se 48 hores pintant a les Rambles de Barcelona. El retall del Noticiero Universal recull aquella actuació on apareix acompanyat del jove Perez Ocaña:
Actualment existeix una Hermandad de la Beata Ocaña com a associació i pàgina de facebook que recopila la seva obra i la seva memòria. Hi podeu veure algunes fotografies del seu pas per Sitges una nit de Carnaval del febrer de 1975. S’hi veu Ocaña transvestit davant de la peixateria Garre, al carrer de les Parellades, a sota de l’escrit apareix la data, el lloc i una frase mig gargot: “Mandau Caña” (Me dieron caña) que podria ser interpretada de maneres molt diferents.
També ens consta documentalment, amb fotografies, que Ocaña va visitar el Carnaval de Vilanova i la Geltrú i això es va produir perquè en aquells anys posteriors a la mort del dictador, el Carnaval es va encendre amb les brases de Sitges i Vilanova, únics pobles que havien conservat l’esperit rebel i transgressor de la festa.
Alguna altra fotografia ens mostra Ocaña dins d’un bar o restaurant, i també al carrer dit del pecat davant del Tito’s “mariconejant” i fent el papallona, passejant cap amunt, passejant cap avall, entrant al El Meson i aixecant-se les faldilles per ensenyar sense vergonya la tita !!.
En aquelles nits dels anys 1977 1978 també hi trobem el fotògraf xilè Luis Poirot i el poeta Enrique Lihn: “Durante tres años el fotógrafo Luis Poirot fue a Sitges a fotografiarlas, “atraído por las mariposas de efímero vuelo nocturno,” tiempo en que pasó por su casa Enrique Lihn, quien luego de ver las fotos escribió los poemas que aquí siguen. De éstos, “Efímera Vulgata” estaba destinado a ser publicado en un libro junto a las imágenes de Poirot.
Amb els anys Ocaña ha esdevingut un reclam, un producte, una marca, el nom d’un restaurant a la Plaça Reial on va viure molt pobrement ajudat per Nazario Luque, el dibuixant i artista de còmic, que va rebre el reconeixement total de la nostra associació, el Premi Pepito Zamora l’any 2020, merescut pel seu activisme i la seva actitud vital de lluita i resiliència.
No sabrem mai què hauria passat si Ocaña no hagués mort el 1983. Les males llengües han escopit el seu verí perquè només saben fer això, enverinar i maldir. Morí als 36 anys i la seva estrella ens il·lumina i vetlla per totes nosaltres, les maricones, les marietes, les bojes, les transvestides, les minettes, les divertides mamones i les tristes nines que baixem a l’estació de Sitges buscant sempre una mica d’aire, una mica de sol, una mica de marxa, una mica de canya. I també vetlla pels vells paganos i els xulos més xulos i morbosos. Que algú li resi una pregària davant la Verge Pastora. Però ningú, ningú ho va fer, perquè la Ocaña, malgrat la seva religiosa i devota passió, era dissident i una versió mediterrània del Punky més Punkarra, amb una gran dosi d’amor i divertiment.
Avui un dibuix a llapis de José Perez (Ocaña) es pot comprar al Todocolección per 990 € , Virgen Pastora, Firmado. Un preu que correspondria a unes 165.000 pessetes que equivaldria al sou d’un paleta, treballador de la construcció, durant un mes sencer. Si ell ho veiés!!
ADDENDA: La Efímera Vulgata
Como el mismo fotógrafo que inspiró a Lihn señala, las travestis de la Rambla de Sitges emprenden un vuelo nocturno cual mariposas:
En un barrio de Sidney en la Rambla de Sitges
(cuando los padres han recogido a sus niños).
A medianoche cuando la Cenicienta pierde,
alocada y astuta uno de sus zapatitos
en manos de las doce campanadas
en el Café de la Ópera, en la casa de la Carlina
en Christopher Street se despierta la Efímera Vulgata
para su vuelo nupcial
Despliega, como en las viejas tarjetas postales,
sus alas de seda pintadas de lentejuelas
Los ojos son ocelos que relumbran
al contacto de la luz y brillan con languidez.
La Efímera Vulgata1
Et recordem que la Regidoria de Cultura organitza el proper 11 de febrer a les 18:30 h. a Saló-Teatre El Retiro l’espectacle “Ocaña, reina de les Rambles”. T’apuntes a aquesta sortida cultural?
Pots comprar l’entrada a: https://www.4tickets.es/ajuntamentsitges/public/janto/?Nivel=Evento&idEvento=AJ42
