El període republicà dels anys trenta venia a culminar un procés de modernització i democratització social i de progrés econòmic per a un poble que havia decidit, quaranta anys enrere, optar pel turisme com a font d’ingressos. Està més que certificat que Sitges, la primavera del 1935, feia dies que s’havia convertit en una plaça turística de renom visitada tant per ‘kamacus’ com per forasters de tota mena, des d’artistes i literats a mullers d’aviadors transatlàntics (David Llewellyn), aristòcrates (el vescomte de Güell), tenistes (Antonio Boter), boxadors (Max Schmeling), nedadores (Solita Salgado), estafadors (Daniel Strauss i Perlowitz), actors americans (Buster Keaon) o assistents al V Congrés Internacional de la Publicitat, entre d’altres famosos.
“M. de Sagarra ja havia lloat tota l’obra de la HUSA en un article a Mirador de 1932 –abans de l’arxifamós «Sitges» de 1935— poc abans d’inaugurar-se l’hotel Terramar Palace. Explicava molt bé el projecte d’explotació dels hotels i del turisme i feia una anàlisi molt encertada de la gent que estiuejava a Sitges i parlava castellà. Deliciosa la seva aguda i punyent ironia: «La HUSA, a Sitges, ha fet un casino, una piscina, uns jardins, un passeig, unes platges, i amb l’empenta que porta és possible que hi faci una gàbia per a diplodocus i que aconsegueixi que moltes senyores que passen l’estiu a Sitges, i que són veritables supervivents de l’època del diplodocus, deixin de parlar aquell castellà pèssim que enraonen i utilitzin una llengua més adequada al paisatge i a la llum de Sitges.”
Dues plomes de renom del moment sojornaren a Sitges aquella primavera, G. K. Chesterton al maig i Jacinto Benavente (1866-1954) a l’abril. El primer repetia estada a l’hotel Subur per segona i darrera vegada (L’Eco del dia 12 ens ho confirma. Al 1928 no vingué, sols se’l recordà, ja ho explicarem). L’espanyol s’estrenava a l’hotel Terramar Palace, i encara hauria de tornar dos cops més, l’abril de 1936 i l’octubre de 1942, com a mínim, car la seva relació amb Santiago Rusiñol potser ja l’havia portat abans aquí. En l’àlbum d’autògrafs de Miquel Utrillo, Benavente hi consta l’any 1933, potser per una altra visita no documentada als setmanaris sitgetans… Recordem que el dramaturg fou un dels traductors al castellà de les obres de Rusiñol, per exemple Llibertat, que s’estrenà a Madrid el març de 1902.
També Miquel Utrillo s’hi va relacionar professionalment en fer-li el cartell per a La comida de las fieras que s’havia d’estrenar el 1897 i que fins a les reformes vam poder contemplar a les escales de la Biblioteca. Utrillo fill explica que el va comprar a París per 50 francs. El que està clar és que malgrat faltar el modernista, el madrileny decidí tornar perquè s’havia enamorat i inspirat en els blaus del seu cel i del seu mar. L’any 1951, quan s’inaugurava a Aranjuez, al jardí que du el nom de Rusiñol, una làpida commemorativa, Francés, com a secretari perpetu de l’Academia de San Fernando, i Benavente, en nom de la Sociedad de Autores, parlaren davant el bust de Rusiñol, inaugurat per la filla.
Durant el seu primer sojorn a Sitges i de l’hotel estant, Benavente dirigí unes paraules al públic espanyol a través del micròfon de Radio Asociación de Cataluña (A. E. J. 15.). El cronista del setmanari afegia: «Nada nos sorprendería que la Playa de Oro fuese uno de los escenarios escojidos por el insigne literato para alguna de sus interesantes obras.» I Arturo Gazul anotava que Benavente recordava les seves estades a Terramar com les millors i més estimulants per a al seva ploma en els anys posteriors a la guerra. També anota que no va tenir gaire tracte amb els artistes i intel·lectuals locals. Serà qüestió de posar-se a llegir per a buscar-les.
L’any següent no sols repetí estada durant el mes d’abril sinó que el cop d’estat militar l’enxampà a Barcelona. Rafael Font Farran, que llavors era un jove secretari a la Comissaria General d’Ordre Públic amb seu a la Via Laietana, ens explica que després dels primers incidents del dissabte 18 de juliol se n’havia anat a casa i «que a la matinada d’aquell diumenge tan singular, del balcó de casa, a Provença-Aribau, veia ja baixar la tropa per les voravies mentre un tiroteig llunyà ens arribava del centre de la ciutat”. Les coses, doncs, s’havien precipitat.
“L’endemà dels esdeveniments, quan vaig entrar als nostres despatxos em vaig trobar amb una presència imprevista, sorprenent: el dramaturg Jacinto Benavente estava instal·lat al sofà amb sabatilles i llegint un llibre! Em va somriure amablement, potser amb un deix d’humor car la situació era singular. M’ho va explicar…”
Jacinto Benavente y los cócteles | El Norte de Castilla elnortedecastilla.es
El bon senyor estava allotjat al desaparegut Hotel Colom de la Plaça de Catalunya, ocupat pels militars sublevats i després per la força pública. Què fer amb Don Jacinto en aquells moments encara de lluita a la ciutat? Per protegir-lo, se’l va portar a la Comissaria General. I allà el també comediògraf i Secretari General de la casa, Vidal Jové, el va instal·lar de moment al seu despatx, mentre arribaven com podien uns amics de Benavente a recollir-lo.
«Miren ustedes —en va dir l’escriptor— con todo lo que he vivido en las últimas horas, qué maravillosa obra de teatro se podría hacer…»
És evident que un dels dramaturgs més prolífics del país havia de saber treure partit de tot, per això arribà a escriure fins a 172 obres, i fou un dels dramaturgs més estimats pel públic del moment. Els teatres sitgetans han representat una quinzena d’obres seves, per exemple El nido ajeno, Por las nubes i Angelus, totes tres el juliol de 1910 o La malquerida i Más fuerte que el amor el 1914.
Als redactors del Baluard de Sitges, però, els va sorprendre que a finals de 1907 participés amb articles i conferències en una croada contra Catalunya organitzada pel diari El Mundo de Burell, junt a altres plomes «sobresalientes» del noble art de la catalanofòbia (com ara!): Manuel Bueno, el Malo; Mariano de Cavia, el Curda; Pío Baroja, el Trampa; i Jacinto Benavente, el Esteta. Li dediquen l’article «Contra Catalunya, brams d’ase» (23-XI-1907) i «Tothom intelectual» (8-III-1908).
Després de la mort de la seva mare, el 1922, se n’anà a fer les Amèriques. Un viatge de gairebé dos anys. Va ser precisament durant aquest viatge, a Nova York, que s’assabentà que li havien concedit el Premi Nobel de Literatura. Per aquest motiu la ciutat el va nomenar Fill Adoptiu i Madrid, Fill Predilecte. També viatjà a Egipte, Terra Santa, Orient Mitjà i Rússia, on va passar uns mesos. En tornar va cofundar l’11 de febrer de 1933 els Amics de la Unió Soviètica i fou un dels signants del manifest, la qual cosa també estranyà a molta gent, per exemple a J. M. de Ribot (Baluard de Sitges, 2-7-1933). Aquest vessant republicà li comportà una certa censura amb la victòria dels ‘nacionals’. Però acostumat com estava a adaptar-se a tota mena de situacions difícils, no li va suposar cap trasbals publicar amb el nou ordre. Abans, però, pujà a la tribuna presidencial per assistir a la desfilada de les tropes victorioses a València i a fer-se present a la plaça d’Orient de Madrid en la gran manifestació profranquista de 1947.
Ell, dandi wildeà per excel·lència –dedicà La noche del sábado a l’admirat irlandès; també Manuel Machado l’havia homenatjat amb «La última balada de Oscar Wilde»— sabé viure sempre amb discreció la seva condició d’homosexual. La seva actitud va ser la de no sentir-se atacat per les injúries, deixar que sonés la remor de fons sense afectar-lo, i això que va ser atacat per Ramón Gómez de la Serna, Carmen de Burgos, Cansinos-Assens. En canvi va ser molt amic dels psicalíptics Pepito Zamora, Álvaro de Retana, Antonio de Hoyos, i admirador de Carlos Gardel i Tórtora Valencia, amb qui li agradava ballar un ‘agarrao’.
Home de condició benestant i cosmopolita, estrenava sense dificultats i fou benvingut als més alts cercles de la societat. De tots és sabut que les classes altes no sentien la necessitat de justificar-se amb la moral convencional, almenys sempre que s’evités l’escàndol. I l’aparell repressor sempre ha anat a cercar els més desafavorits. Fins es va arriscar a introduir «el tema», encara que molt tamisat, en algunes de les seves obres. Va publicar un seguit de poemes homoeròtics i el relat efebofílic Ganímedes (escrit el 1938 i publicat el 1942).
El franquisme no renuncià a integrar-lo com a figura de prestigi. És més, Benavente va ser ben rebut malgrat el seu passat republicà i la seva condició d’homosexual –havia estat la xafarderia del tot Madrid— perquè acceptà de grat tancar-se a l’armari, ser discret en la vida pública, encara que fos guardant silenci. I si convenia, mentint. Sabia que allò important era que el seu nom no sortís a la llum. Que mentre ell no reconegués la seva homosexualitat, els rumors no podien afectar-lo. Li calgué fer malabars entre la influència de les modes estrangeres i les essències d’un «casticismo» pronunciat. I ell, que havia dirigit un circ, en fou un expert. Fou una fera domesticada en un armari transparent.
El seu biògraf en vida va escriure: «Se habla insistentemente de ciertas anormalidades fisiológicas. Los rumores llegan a oídos de Jacinto Benavente, y él se encoge de hombros. Cuando en el café alguno se permite una alusión peligrosa, Benavente sigue saboreando su cigarro puro con indiferencia. No se sabe si es el hombre despreocupado que quiere asustar a los moralistas o el escéptico que se considera más allá del Bien y del Mal. Acaso porque rige sus actos de acuerdo con su mundo interior y extraordinario, con una moral y una filosofía propias, le parece al artista natural y corriente lo que a los demás sorprende o subleva.»
Passà els darrers anys de la seva vida entre Madrid i Galapagar, acollit pel matrimoni format per la seva estimada actriu i musa Mary Carrillo i Diego Hurtado –fill del seu secretari personal—. D’aquesta estreta relació Benavente es convertí en padrí de les quatre filles del matrimoni, segur que per tots recordades al programa de TVE “Un, dos, tres”.
